dimecres, 18 de setembre de 2013

L’aigua és la protagonista

En qualsevol baixada en piragua, l’aigua és la principal protagonista, és l’element sobre el que ens desplacem, sense l’aigua no podríem fer gran cosa amb el caiac, l’aigua, en aquest cas, la del riu, amb les seves corrents determina la nostra ruta, la direcció cap a on ens desplaçarem. Dóna llar i aliment a multitud d’animals, i fa, de la terra per on passa, un paisatge singular i fotogènic.

Aquesta entrada és per explicar una aventura no molt llunyana. Tot just va passar fa pocs dies. Una aventura on la protagonista va ser l’aigua si, però no l’aigua del riu, sinó la del cel.

Ja feia dies que la televisió ho anava anunciant, el nostre amic Molina no feia més que repetir-ho: “S’esperen pluges fortes a tot Catalunya” tot i així, una família molt valenta de Móra d’Ebre no es van deixar intimidar pel Senyor de les Isòbares, i van tirar endavant amb els seus plans de baixar en caiac de Móra a Miravet.

Es van presentar, com un clau, a l’hora i el lloc que vam acordar, estava una mica núvol, si, però el dia no pintava tan malament com ens volien fer creure. Què se sabran el Molina i la seva bola de cristall! (el satèl·lit meteosat) Així que vam equipar-nos amb les armilles i en un no res ja estàvem navegant direcció Miravet.
sortint de Móra la Nova

El dia transcorria sense incidents, vam entrar a l’illa del Galatxo, a les aigües tranquil·les del Molló, vam veure molts ocells: bernats, agrons, martinets... fins i tot abellerols i un blauet! Quan vam arribar a Benissanet vam fer una parada per esmorzar, el +Patxi Fotògraf  ens va encetar una síndria boníssima. La veritat és que el dia estava anant com una seda.

Engolida mitja síndria, vam decidir que ja havíem esmorzat prou, i vam començar a embarcar per continuar el viatge. El cel havia començat a tapar-se una mica més, la veritat és que no en vam fer cas però, en el moment que l’última piragua va deixar de tocar terra, un tro ens va fer esgarrifar a tots. “És només un tro aïllat, a més ha sonat lluny” vam pensar, però, en el fons, tots sabíem que no era així i després de mirar-nos amb cara de circumstàncies, vam decidir apretar el pas, pel que pogués passar.

Poc després del tro, ja de camí a Miravet, va començar a plovisquejar, uf! la veritat és que després de sentir aquell tro ens esperàvem alguna cosa pitjor. Respirant ja més tranquils, anàvem avançant mentre, poc a poc, la fina pluja ens anava mullant i,  poc a poc, la fina pluja es convertia en pluja i, poc a poc, la pluja es convertia en un diluvi.

abans dels ruixats

En mig de tot aquell aiguat, vam parar un moment en una platgeta per posar-nos els “cubres” i, ràpid i corrents, continuàrem obrint-nos pas entre tots aquells litres d’aigua que ens queien a sobre. Sobtadament, al cap d’uns deu minuts, l’intensa pluja va parar. Estàvem tots xops, però ja més tranquils per poder navegar amb unes condicions més favorables, així que, relaxats, en el moment que vam començar a comentar la jugada, tan ràpid com havia marxat, va tornar a aparèixer el ruixat que, insistent, no ens va deixar tranquils fins quasi arribats al pas de barca de Miravet.

Aquesta vegada si que va parar de ploure definitivament i vam poder arribar a Miravet sense més problemes.


Vam arribar mullats de cap a peus, però no ens vam deixar deprimir per aquest fet que, en realitat, va tenir un efecte contrari, va aconseguir que tots ens sentíssim orgullosos d’haver acabat la ruta sencera, i ens va donar una aventura més per explicar. Això si, a partir d’aquest dia, cada cop que surt el Molina per la televisió, encenc dos ciris i reso una oració per demanar perdó pel dia que vaig dubtar de les seves sabies paraules.
arribant a Miravet